València (15.10.14). “Molt Honorable President i honorables membres del Consell, Excel•lent Vicepresidenta de la Mesa, espectables secretaris, il•lustres senyories diputats i diputades, digníssimes autoritats, senyores i senyors:

Crec fermament que la democràcia parlamentària és, tot i els seus defectes, la forma més eficaç i eficient d'organització de la vida en una societat en llibertat i plenitud de drets i estes Corts Valencianes són la seu de la democràcia valenciana i la primera institució de la Generalitat.

Els que ací ens reunim representem la voluntat lliurement expressada del poble valencià i hem de fer sempre honor a tan alta representació.

Sent açò així, caldria preguntar-se pel descrèdit que pesa actualment sobre les institucions polítiques i sobre els que en elles exercim.

 
Vaja per davant que, en tota democràcia, la crítica cap als aspectes negatius del sistema forma part consubstancial d’este. Açò, que és positiu perquè permet operar els mecanismes correctors que procedisquen, té, no obstant això, la conseqüència inevitable de subratllar amb preferència els seus trets negatius.

Precisament, davant d'esta omnipresent visió pejorativa del sistema de democràcia parlamentària va reaccionar Winston Churchill amb la coneguda afirmació: "Este és el pitjor sistema, si excloem tots els altres"; sofisticada i britànica manera de dir que este és el millor sistema de tots els assajats per articular la convivència en societat.

Conjuntures desfavorables, com la crisi econòmica, accentuen la disposició crítica del poble en no vore satisfetes les seues expectatives de benestar i millora o constatar situacions d'abús o de corrupció, que precisament els mecanismes de transparència del propi sistema posen de manifest i, en definitiva, en no apreciar en els polítics actituds adequades a la situació actual.

Així per exemple, si fem el saludable exercici d'allunyar-nos dels àmbits partidistes i militants, trobem que és molta la gent que no entén l'actitud maniquea en els comportaments parlamentaris. Que no pot entendre com és possible que cap de les mesures del govern de torn siga acceptada per l'oposició i que cap de les iniciatives de l'oposició tinga el suport de les majories que sustenten el govern. I no és prou que ens afanyem a posar exemples d'algunes qüestions acordades per tots. La gent intuïx, sap, que hi ha moltes qüestions essencials, vitals per al seu futur, sobre les quals hauria, imperativament, d’haver-hi acord però no n'hi ha. I no n'hi ha generalment per tàctiques conjunturals i actituds que pretenen un avantatge a curt termini. No ens estranye, per tant, que la gent ens considere i ens qualifique, més a la llum d’El Príncep, de Maquiavel que de la Política, d'Aristòtil.

Senyories, a vegades tinc la impressió -i esta és una imatge que s'ha utilitzat alguna vegada en la cambra i, per tant, és compartida per altres- que estem ací com en l'infern de Dant -ja saben vostès: “Lasciate ogni speranza”-, assistint a una estèril i pugnaç confrontació on els uns i els altres s'encaboten a aprofundir les diferències i retallant qualsevol indici d'acord.

Sobre això, em vénen a la memòria els versos del gran poeta grec alexandrí Konstandinos Kavafis:

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topes
si no els portes amb tu dins la teua ànima
si no és la teua ànima que els dreça davant teu.

Així sembla, senyories, que els grups, els uns i els altres, s'encaboten a projectar sobre el contrari el seu repertori arquetípic i interioritzat de l'enemic, per a així justificar la radical indiferència política.
 

Però en realitat senyories, la democràcia genuïna exigix desterrar del pensament polític la idea d'enemic i reemplaçar-la per la d'adversari. Perquè amb l'adversari es discutix, es pretén desplaçar-ho, desallotjar-ho de la seua posició o impugnar les seues idees, amb energia, amb duresa, amb radicalitat inclús. Però se’l respecta. Mentre de l'enemic es busca l'exterminació, se’l cosifica, se’l menysprea. Tot això, perquè se l’odia.

I, senyories, l'odi és incompatible amb la idea de la democràcia. Perquè l'odi ens aparta de la consideració de la dignitat que l'altre, com a ésser humà, mereix. I la democràcia o és respecte per la dignitat de la persona o no és res.

No s'ha construït res positiu en la història sobre l'odi, perquè l'odi porta necessàriament a la violència, primer verbal -els recomane ací la lectura de l'obra Palabras como puños, editada en 2011 per Fernando del Rey, sobre la intransigència política en la Segona República- i, després de ser verbal, la violència passa a ser quasi inevitablement material. I la violència, en qualsevol de les seues formes, és la negació, el fracàs i la patologia de la política.

Si la gent del carrer demana, doncs, del polític que discrepe quan calga, però que acorde quan calga, fem-ho així i fem, com prescrivia Adolfo Suárez en una hora també difícil per a Espanya, que siga normal en la vida política el que és normal en el carrer. I no oblidem tampoc en esta hora la convicció i l'exigència de la ciutadania que el comportament i l'executòria de tots els que ací els representem siga impecable. I ha de ser impecable perquè no pot ser d'una altra manera.

Potser semble una obvietat, però en una democràcia parlamentària el centre de la vida política hauria de ser el parlament. No obstant això, no és així, ací i fora d'ací. Abans i ara.

El lletrat Fernando Santaolalla, en un treball que té ja alguns anys (és de 1989), assenyalava com a causes de la pèrdua de predicament dels parlaments, entre altres, les següents: el predomini de l'executiu per una banda i, per altra, el desplaçament del debat públic cap a altres àmbits diferents del parlamentari, fonamentalment cap als mitjans de comunicació.

Pel que fa al primer punt, és lògic que el govern, en este cas el Consell, en ostentar la capacitat executiva i protagonitzar tots els actes administratius, centre l’atenció prioritària de l'opinió. La temptació de gaudir en exclusiva d'eixa atenció és més que evident, des de sempre i en tots els casos.

Però si es pretén -i el nostre moment actual així pareix reclamar-ho- potenciar la participació i el debat públic, potser fóra bo que els anuncis importants del govern, més enllà dels debats de política general, és a dir, la presentació dels plans cardinals d'una o d’una altra conselleria, i de les seues iniciatives més senyeres o del balanç de les esmentades activitats, tinguera lloc en seu parlamentària. La via reglamentària faculta el Consell per a comparèixer davant les Corts en qualsevol moment.

Així mateix, també centraria un major interès sobre la cambra la possibilitat, fins ara remota, que l'oposició ponderara les seues valoracions després dels oportuns debats i propiciara un escenari parlamentari d’acords ocasionals i ben fonamentats, la qual cosa indubtablement traslladaria als ciutadans el convenciment d'autèntica utilitat d'esta cambra.

També pot ser que els grups de l'oposició, informats i debatuts els temes, des del principi i en profunditat, trobaren innecessari presentar repetides peticions de compareixences i altres iniciatives redundants fins que no es produïren canvis essencials en les qüestions debatudes.

Podria continuar argumentant, però resumiré la meua posició sobre el funcionament parlamentari dient que, sense cap detriment de la necessària confrontació d'idees i propostes, nucli essencial i ineludible del parlamentarisme democràtic, el Consell ha de tindre consideració amb l'oposició i l'oposició amb el Consell.

La segona qüestió, el desplaçament del debat públic cap als mitjans de comunicació, crec que mereix també una reflexió, encara que siga breu. És evident que els mitjans tenen les seues estratègies de comunicació i les seues línies editorials i que avaluen el potencial interès públic de les diferents informacions sorgides del medi parlamentari i que poden legítimament considerar-les d'escàs interès informatiu. Però també és cert que el propi interès prestat pel mitjà pot tornar interessant algun fet que a priori no ho sembla.

Se m'argüirà immediatament que, excepte alguna truculència, molt del que ací ocorre no interessa. Aleshores, senyors, fem que interesse: els uns i els altres i tots.

He pensat des de sempre, per exemple, que si s'esmicola per al gran públic un projecte de llei del govern o una proposició de llei de l'oposició, s'avaluen els seus pros i els seus contres, es posen de manifest els aspectes concrets en què pot veure's afectada la vida ciutadana pel text legal en qüestió. D'això naixerà un interès en el públic. I, a més, tot eixe procés acabarà matisant positivament les posicions dels grups, perquè entre mitjans, parlament i opinió pública hi ha una més que evident osmosi i tots ho sabem i ho valorem.

Al meu parer, el treball dels mitjans de comunicació pot exercir en les Corts una influència altament positiva. Si es lloa el discurs d'un parlamentari, el següent serà millor. Si es critica el d'un altre, el següent de segur que és menys roí.

Critique's l'abúlia i la rutina d'alguna intervenció o la desmesura d'alguna altra. De segur que s'aconseguirà alguna dosi d'esmena. Censuren les conductes inapropiades, les vestimentes estrafolàries o els excessos de qualsevol tipus i de qualsevol grup. I molt probablement algun aspecte s'esmenarà. Tot, menys el buit o la generalització. Jo veig que els mitjans de comunicació són, pel que fa a la vida parlamentària, com una espècie de metges: si diagnostiquen i apunten el remei, pot existir cura o, almenys, alleugeriment. Si hi ha omissió de socors per absència total d'informació o un desnonament generalitzat de tipus “ací ningú fa res” o “tot és un desastre”, no es farà sinó agreujar la malaltia que ens afligix.

En tot cas, quede ací inherent al meu comentari, subratllada amb rotunditat, la importància transcendental dels mitjans de comunicació per a una democràcia sanejada i tota la meua consideració personal i institucional cap a ells.

Senyories, l'11 de novembre de 1903 (fa quasi 111 anys), quan començava a forjar la crisi del model de la Restauració que va dissenyar la Constitució de 1876, deia en un ple del Congrés dels Diputats el Sr. Antonio Maura:

“Jo no sé si estaré alguna vegada en condicions de prestar [al meu país] un altre servei que el de manifestar públicament els meus anhels; però jo procuraré no gravar la meua consciència amb el remordiment d'haver fet el mal; i un dels majors mals en esta dispersió de les forces polítiques i en esta fermentació dels partits és desfer nuclis que existixen, és desfer cohesions que s'han format.”
 

Ningú no va fer cas a l'il•lustre eminent mallorquí. Es van continuar desfent nuclis i cohesions. El resultat és ben conegut: poques dècades més tard dos dictadures i pel mig una república de vida convulsa i una cruelíssima Guerra Civil.

Existixen ara també nuclis i cohesions, i també qui s'encabota a desfer-los. Els nostres nuclis i cohesions actuals són la Constitució i l'Estatut. Ni Espanya ni Europa són, per descomptat, les de 1903 i no s’esperen semblants conseqüències catastròfiques. Però els impulsos disgregadores són intemporals, sempre estan ací a l'aguait de l'ocasió i sempre seran, com la història demostra, nocius per al conjunt de la societat. Perquè no triomfen fa falta lleialtat a les lleis, voluntat claríssima de reformes i col•laboració per a portar-les a cap.

Reformes –dic- i, en el nostre àmbit concret, la de l'Estatut, per descomptat; i -per què no- la del Reglament de les Corts i de tot allò que vaja a favor de la participació i la transparència; i de tot el que ses senyories consideren, tant des del grup que sustenta el govern com des dels grups que conformen l'oposició. Però reformes, i com més prompte millor. No hi ha temps a perdre, senyories, ni tan sols set mesos, estos set mesos que li queden a esta legislatura. Eixe és el meu anhel i, com Maura, ho manifeste públicament i el parafrasege: “Poc més puc fer pel meu país” des d'aquesta actual posició institucional meua de neutralitat.

Des d’ara mateix em pose a la disposició de totes ses senyories. El meu despatx estarà sempre obert a diputats i diputades, als grups, als lletrats, al personal de la cambra i als mitjans de comunicació; a tots.

Compliré, com sempre he fet, les lleis i els reglaments i, especialment, el d'esta cambra que és la norma que la regix amb força de llei. I, si m'ho permeten, tractaré en tots els casos de defendre l'ús i l'exercici de la paraula, d'uns i d'altres; perquè parlament és paraula i paraula és idea, intel•ligència, capacitat de progrés. El soroll és simplement cacofonia estèril.

I em permetran acabar amb els obligats i, a més, sentits agraïments.

En primer lloc al president de la Generalitat i del meu partit, Alberto Fabra, que amb la seua confiança ha propiciat la meua elecció; i a tots els meus companys del Grup Popular que l'han feta efectiva.

Als diputats de l'oposició que han reforçat la legitimitat d'este acte parlamentari amb la seua participació. Moltes gràcies.

Un record agraït per a tots els que han col•laborat amb mi en les diferents etapes de la meua vida pública.

També el meu agraïment i un record especial als meus paisans de Vila-real, hui ací tan ben representats.

Gràcies a tots els que en la vida política m'han donat el seu suport i m'han permès arribar fins a este lloc de gran responsabilitat:

- A l'enyorat president del Govern d'Espanya, Adolfo Suárez, que va possibilitar personalment en 1991 la meua candidatura a la Presidència de la Generalitat Valenciana pel CDS que, encara que no va tindre èxit, va resultar molt alliçonadora per a mi.

- Al president Eduardo Zaplana, que em va nomenar síndic del Grup Popular i va reforçar, amb això, la meua vocació parlamentària.

- Al president Francisco Camps, que va confiar en mi, reiteradament, com a conseller en els seus successius governs i em va sostenint-me contra vent i marea.

- A l’expresident de les Corts, Juan Cotino, que m'ha ensenyat com es poden administrar estes Corts amb prudència i austeritat.

I en fi, a la meua família: als meus pares, als que ho dec tot; a la meua esposa, fills i néts que m'acompanyen. Sobretot -i si m'ho permeten- a estos últims. Es deia en la pomposa literatura d'altres temps que els néts són per a un iaio bàcul de la seua vellesa. Només desitge que eixe bàcul s'assente per a ells i tota la seua generació en una terra millor, en una Comunitat Valenciana millor i en una Espanya millor; que és, en definitiva pel que tots, senyores i senyors, -estic segur- treballem.

Moltes gràcies.”